DIA 2

Rencor entre jueus i àrabs, una herència fatal.

Ja fa molt que el conflicte d'israel i Palestina dura, i la ràbia entre els dos s'hereda als fills, de manera que els infants creixen amb una atmòsfera violenta i massa nacionalista, que assegura el perdurament de la guerra en les darreres generacions.

En el documental Promises es mostra explícitament la opinió i la situació que viuen nens jueus i palestins. Aquest documental totalment recomenat porta a terme un experiment que consisteix en ajuntar nois i nens de cada bàndol i veure les seves reaccions i com cambien d'opinió.

Sorprenentment quan els joves es coneixen cambien d'inmediat les idees de que tots els jueus maten àrabs i tots els àrabs maten jueus, i s'en donen compte de que la ràbia que guarden envers a la raça contrària s'ha format completament per el que senten en comptes del que creuen.

La conclusió del documental és molt clara, arriba un moment en que ja no saben perquè es barallen i s'odien, inclús algun dels nois després de coneixre els altres plora per la pena que li fa saber que el seu destí i el dels seus coneguts es lluitar i menyprear-se entre ells, i que difícilment podran posar fi al terrible conflicte.

DRETS LINGÜÍSTICS

Avui ha vingut al col·legi Dr. Lluís Jou, advocat, notari, professor de la UAB de Dret Civil i va ser el Director General de Política Lingüística (1996-2003).

Ens ha parlat dels drets lingüístics i de lo que són.

Hi ha moltes classes de normes: lingüístiques (ortografia), socials (moda), religioses o ètiques i les jurídiques. Aquestes últimes són les úniques en les que et poden caure sancions si les incompleixes. Totes aquestes lleis ens poden afectar en tots els àmbits de la vida. Les llengües es regulen amb lleis que busquen afavorir-ne una en concret en cas en que estiguem parlant d’un país bilingüe. A l’edat mitjana els territoris eren petits i el llatí n’era la llengua culta i aquestes lleis es van començar a fer per a afavorí les llengües pròpies de cada país fent desaparèixer l’importància del llatí. Amb el pas del temps, en alguns països com a França es van fer lleis que van pretendre que la llengua majoritària fos l’oficial ,perjudicant a les minoritàries.

Després, al segle XX amb la fi de la primera guerra mundial  van sorgir petits països que tenien llengües pròpies i es va nfer diferents lleis per a normalitzar-les i amb la descolonització, van sorgir països a l’Àfrica i a Àsia que també tenien llengües pròpies però eren llengües sense tradició escrita i sense normes gramaticals, ortogràfiques ni de lèxic, per lo que molt països d’aquetes regions, van adoptar llengües que havien imposat els colonialitzadors o les llengües que havien parlat fins aquell temps, com per exemple l’àrab i que malgrat aquesta imposició aquests països van fer lleis que promouen aquestes llengües indígenes.

A Catalunya, el castellà s’ha imposat com a llengua oficial i el català va patir una gran decadència i només es podia utilitzar per a parlar pel carrer i per tant, molta gent va haver de aprendre el castellà per a poder viure. A la segona república, la societat catalana, va recuperar la eva identitat gràcies a la creació de la mancomunitat de Catalunya. Amb Franco, el català va tornar a la seva situació anterior.

Després de la mort de Franco, es va fer una enquesta sobre els coneixements del català i només el 14% el sabia escriure i només un 51% el sabia parlar, amb l’arribada de l’estatut de 1979 i la llei de normativització del 1983, el català va ser la llengua oficial després del castellà per lo que per poder treballar per a l’administració, educació i ensenyament, s’ha de saber perfectament el català.

Des de la llei del 83 el govern espanyol va intentar oposar-se a la propagació del català per lo que va denunciar repetidament totes les lleis a favor del català al constitucional però el constitucional sempre va donar la raó al català menys a l’estatut del 2006 el qual va ser retallat.

Per acabar el senyor Lluís, ens ha parlat del tres com¡nceptes principals que s’han de saber sobre llengua:

Llengua oficial (les lleis la protegeixen i reconeixen com a llengua oficial del territori i la població la de saber i és l’oficial de l’administració)

Llengua pròpia (està arrelada històricament al territori)

Normalització (conjunt de mesures per a promoure una llengua per a acabar fent que pugui ser oficial).

 Crec que és una desgàcia quees perdi una llengüa, ja que representa anys de tradició i de dificultats.

LA NO VIOLÈNCIA

Avui he vist un documental que parlava de 2 moments dels orígens de la no-violència com a ‘’arma’’ per defensar causes com la llibertat o la igualtat.

El primer cas ha sigut el de Mahatama Gandhi, un filòsof budista de la Índia que va utilitzar la no-violència per intentar alliberar al seu país del domini britànic.

Al 1930, Gandhi va tornar de Sud-Àfrica cap a la Índia, on va estar  reflexionant i lluitant contra les desigualtats. Quan va veure unes desigualtats pitjors que les que va veure a Sud-Àfrica ,va decidir lluitar-hi més activament. S’instal·là en un temple hindú del nord del país, on va meditar la forma d’alliberar a als indis del domini anglès sense utilitzar la violència.

Se li va acudir una idea i va decidir lluitar contra l’impost de la sal, el més abusiu. Organitzà una marxa a peu des del temple hindú fins al mar del sud per recollir sal del mar i així no tenir-la que comprar als anglesos. Ben aviat, milers de persones, animades pel desig de llibertat, s’hi  varen afegir. Gandhi sabia que si els policies britànics aturaven la marxa, molta gent es revoltaria i si la deixaven seguir, semblarien massa permissius.

Després de 23 dies de marxa, varen arribar al mar i varen extreure sal, que en condicions normals, costava 6 milions de rupies. La marxa va ser un gran èxit i va ser seguida a arreu del món.

Després, envià varies cartes al governador britànic demanant-li més llibertat i suprimir gran part dels impostos. 2 dies després, Gandhi va ser  empresonat per la policia britànica.

Després d’aquest fet, hi va haver moltes manifestacions i revoltes, la gent es negà a comprar res en els comerços anglesos i molts caps locals varen dimitir per intentar que els colonitzadors es quedessin sense cap col·laboració i la administració es col·lapses. A més les mesures de la policia per pressionar a la població varen fracassar i la seva mala conducta va desfavorir la causa anglesa.

Davant l’allau de revolta, el governador  va alliberar a Gandhi i va negociar amb ell. Finalment, el governador va suprimir alguns impostos, però la Índia seguir sent britànica. Ell va demanar paciència, afirmant que això era un procés lent.

Al 1947, la Índia va ser independent i Gandhi va ser assassinat amb un tret al cap.

L’altre cas era el de una ciutat americana anomenada Nashville, una de les ciutats més racistes del país, on a tots els llocs públics hi havia una segregació important entre blancs i negres.

Un dia, el sacerdot d’una església evangelista, anomenat Jim Lossem, que havia marxat a la Índia per estudiar els mètodes de Gandhi, va tornar amb la intenció d’aplicar-los per acabar amb el racisme de la ciutat. Va comptar amb la ajuda de tots els estudiants negres de la ciutat i amb el suport de Martin Luther King

El seu pla era entrar en alguns bars i intentar fer vida normal, fins que els blancs els piquessin. Varen entrar en un bar i els blancs els varen apallissar.

Dies després, la majoria bars, que no volien que aquests estudiants hi entressin, varen tancar i això va provocar un gran escàndol a la ciutat, que era el que els negres volien.

Varen fer el mateix amb els pocs bars que encara no havien tancat, que varen acabar tancant pel mateix.

La policia va començar a fer detencions, però la causa negra es va estendre per la ciutat i va guanyar molts simpatitzants blancs, que varen ser els que varen proposar fer el gran cop que decidiria el destí de la segregació de Nashville.

Mentrestant, hi va haver un atemptat a la casa d’un advocat negre que havia defensat als estudiants negres detinguts, però va sobreviure.

Varen decidir boicotejar el centre comercial de la ciutat, fent que hi anessin tots les negres de la ciutat, cosa que va provocar un altre escàndol i el centre també va tancar.

Finalment, l’alcalde va parlar amb els negres i, a poc a poc, la segregació de Nashville va desaparèixer.

Esport i racisme

No fa gaire, els blancs disposaven de tots els privilegis mentre que els morenos en tenien alguns, els hindus pocs i els negres cap.

Pel que fa els esports, els blancs jugaven contra blancs, els morenos contra altres morenos i els hindus contra hindus. No podien jugar etre races.

L'esport es jugava amb molta passió, de manera que podia provocar ferits.

Durant els anys 60, la situació era molt dura i els anti-Apartheid eren tancats a la presó.

La idea de l'esport i el Fair-Play els podia treure de la descriminació.

A Sud-Amèrica hi havia bons esportistes, però no podien competir, ja que només podien ser atletes els blancs.

Dennis Brutus estava fent un discurs Anti-Apartheid i va ser detingut per la policia per el seu discurs. Es posa a córrer i en l'intent el disparen. Després d'això, el posen a la presó 18 mesos.

Al 1964, es fan els primers Jocs Olímpics i va pensar que era una bona oportunitat per fer fora a Sud-Àfica, però el coi no accepta. Les coses canviaven i la gent deia que els Sud-Africans negres eren bons.

Tornen a acceptar els Sud-Africans als 5500 i es va fer un boicot a 43 païssos. El coi va fer fora a Sud-Àfrica.

Més tard, als anys 70, els hi va prohibir tots els esports menys del rugbi, ja que era l'esport que més en sabien i les protestes van augmentant.

Als blancs de Spingbooks se'ls considerava ambaixadors de Sud-Africans.

Nova Zelanda i Sud-Àfrica eren considerats potències mundials del rugbi, però a Nova Zelanda hi havia racisme.

A Mont-Real els esportistes i periodistes de Nova Zelanda no eren ben rebuts, que va indignar molts païssos Africans.

La música, més que un art

La cançó no és unicament un tipus d’art, sino que és una manera d’expressar-se que durant el segle passat es va utilizar molt tan per a la reivindicació per a els drets de la gnet de color com per a acabar amb la guerra de Vietnam.

Al 1955 Rosa Parks, una dona de color va desafiar l’autoritat sentant-se en la zona per a persones blanques, això va origuinar tot el moviment per a reclamer els drets de les persones de color diriguit per Martin Luther King, per a recolzar aquest moviment, Martin va demanar ajuda i una de les persones que el van ajudar diferents cantants.

Durant aquesta época, el principal músic de cançons de protesta va ser Bob Dylan, el qual va pasar la cançó de protesta del folk al rock i va extendre la mentalitat de que la pluma és més forta que l’espasa.Però Dylan es va cançar que l’encasillèsin en el paper de les cançons de protesta i amb la cançó “the time they are achanging” va deixar clar que volia canviar.

També es van fer cançons per a expresar l’opresió del indis americans “rusty cage”.

Peter Gabriel amb la cançó “Kol” la qual és una cançó en denuncia de l’assassinat de Kol, aquesta cançó va supossar un procés de canvi.

Es va realizar un concert contra l’ apartheid sud-africana i per a reclamar l’alliberament de Nelson Mandela i més tard, per a celebrar la seva sortida de presó.

Per a acabar amb Vietnam:

La música en aquest conflicte intent transmetre la seva opinió en contra de la guerra idemana que no continuin sacrificant vides per res.

Els soldats durant la guerra també escoltaven les cançons, que els motivaven per a tenir l’esperança de que arribarien a casa.

Van ser aquests mateixos soldats, que al arribar a EEUU també es van posicionar en contra de la guerra, ja que havien viscut un infern.

OPINIÓ:

No puc entendre perquè el país que se suposa que més defenssa la llibertat i la constitució i els drets de le persones, discriminava d’aquesta manera a les persones de color, quans ni els propis americans que discriminaven eren americand de devó.

Tampoc no entenc perquè un país com Amèrica a d’acatar a un país innocent com Vietnam, però “gracies” a aquesta guerra es va poder veure que no només importan els diners, les armes o la quantitat de soldats que tens, si no que lo més importatn són les esperances de guanyar que tenien els Vitnamites i que ho aconseguiren, humillan a Amèrica.

Jimmi Hendrix

Creedence Clearwater Rival

 

Martin Luther King

Cites:

Bruce Springsteen

" Me daba la impresión de que la gente que me rodeaba en el pueblo no iba a ninguna parte. Miré hacia atrás: mi padre, mi abuelo, todos mis antepasados habían pasado su vida trabajando en una fábrica. Comprendí que las cosas no iban a ser diferentes para mí, si no hacía algo al respecto."

"En la música, Frank Sinatra puso la voz, Elvis Presley puso el cuerpo... Bob Dylan puso el cerebro

"La amistad te impide resbalar al abismo."

"Aprendimos más en tres minutos de grabacion, cariño, de lo que jamas aprendimos en la escuela."

"La familia aporta más flexibilidad emocional y te permite llevarte bien con la vida de otra gente."

"La fe es esencial, y también lo es la duda. No se va a ninguna parte con sólo una de estas dos cosas."

"Tengo la sensación de que, la noche en que miras a tu público y no te ves a ti mismo, y la noche en que el público te mira y no se ve reflejado en ti, es que todo ha terminado."

Llista de les cançons de protesta contra Vietnam:

https://www.youtube.com/watch?v=1T2COZpVD84&list=PLkxLhy0HvO__n3Fp-c2hdmXzqMJ57vIw-

Cançons de protesta per a els drets de les persones de color:

https://www.youtube.com/watch?v=8MQPnA-W7Rk&list=PLkxLhy0HvO_8rA7ja54JidGYYORHxjSFz

El periodisme de guerra:

Hem pogut veure el period´sime de guerra, amb l’exemple de Miguel Gil Moreno.

biografia

Miguel Gil Moreno:

va néixer el 21 de juny de 1967 a Barcelona. Va exercir com a advocat fins que a principis dels 90, mogut pels seus ideals, va decidir donar un canvi radical a la seva vida i se’n va anar a Bòsnia, és aquí quan comença a escriure articles per  al diari El Mundo i a la Cadena Ser. Poc després es va convertir en camerògraf.

Va aconseguir mantenir la comunicació amb l’exterior dintre del profund cèrcol a Sarajevo, arriscant la seva vida unes vegades per motius professionals, altres per morals i d’amistat i en no pocs moments sota el foc de les bales sèrbies.

Les imatges filmades per en Miguel han estat vistes arreu del mónVa captar l’angoixa dels albano-kosovars, assetjats pels militars serbis a Prístina i va ser un dels tres únics periodistes occidentals que van estar en  aquella ciutat durant l’ofensiva aèria de la OTAN sobre l’exèrcit iugoslau. Va pendre les primeres imatges de l’ Exèrcit de Liberació Kosovar (KLA)  en acció, després de pasar varies setmanes sota els bombardeigos.Però els moemnts més perillosos de la seva vida, tal i com va dir ell, els va viure a Txetxènia, quan fou també l’únic camerògraf occidental que va aconseguir entrar a la capital, Grozny, en el més cru dels bombardeigs rusos.

Miguel desenvolupà perillosa  tasca professional, a diversos fronts de batalla com Bòsnia, Kosovo, Congo, Libèria, Ruanda, Sudan, Txetxènia i Serra Lleona.

Va morir el 24 de maig de 2000,a causa d’una emboscada guerrillera a Serra Lleona.

Fundació.

Desprès de la seva mort, els seus companys van decidir escriure un llibre “Los Ojos de la Guerra” els beneficis del qual van anar directament a la creació del “Premi de Periodisme Miguel Gil Moreno”, el qual reconeix la labor dels periodistas que destacan per la seva entrega profesional i humana en situacions de conflicto.

El Premi Miguel Gil Moreno de Periodisme s’otorga anualment des del 2002, a aquell treball que milor cumpleixi els requisits de l’excelència profesional i que comparteixi l’esperit de Miguel Gil.

Miguel Gil Moreno a Àfrica.

El dret a la vida

Avui ens ha fet una conferència l'organització pro-vides, explicant l'abortament, les fases, el tipus i el per què.

Després d'atendre atentament la conferència, he arribat a la conclusió que l'abort és un assassinat, però no sempre.

Estic a favor de l'abort en casos específics de violació, si es posa en perill la vida del fetus o la de la mare, així com si el fetus té malformacions que li faríen la vida impossible.

Aquesta és la meva opinió